El que veuran a continuació no és una conferència. Son dos. Intervindran, aparentment, dos conferenciants. Però n’hi ha un. Una de les conferències , la que vostès han vingut a escoltar en directe la veuran en diferit però a canvi podran veure presencialment avui l’altre, a la qual ningú de vostès assistirà mai. Finalment advertim que no hi ha dos finals. N’hi ha tres. Potser tot sembla una mica complicat però, en realitat ho és molt més del que aparenta

***********************************

66: Benvingudes i benvinguts a aquesta conferència! Per a mi, Professor 66, és un honor i un goig inaugurar les 103 Jornades Escoles 3-12. Avui, 18 de gener de 2.102, ens ha semblat un moment oportú per a mirar endarrera i reviure a la llum del nostre pensament actual el que va ser dit ara fa exactament cent anys, aquí en aquest mateix lloc, el 18 de gener de 2002 quan s’organitzaren les Terceres Jornades Escoles 3-12 centrades en el tema del que s’ha d’aprendre a nivell escolar. Gràcies als projectors de realitat virtual hem pogut reconstruir cinc fragments del que aquí es va dir el 2002. En la nostra intervenció veurem aquests fragments i sobre ells intentarem treure perspectives de futur ara que el segle XXII comença. El professor convidat en aquella ocasió fou, segons consta a la memòria central del Super Ray – Catalonia XXI, un tal Claudi Alsina. Claudi Alsina era un professor de matemàtiques que estimava profundament l’ensenyament i que tot treballant a una universitat presencial, ja desapareguda fa molts anys, tenia especial habilitat per aparèixer en llocs molts diversos per donar conferències. La seva vinculació a Rosa Sensat és un misteri i el seu interès per l’educació un cas ben estrany tractant-se d’un catedràtic d’universitat. En començar la seva conferència en Claudi semblava preocupat per com anava evolucionant el que en aquell moment anomenaven “els canvis de la reforma”. Escena virtual 1!

“REFORMES DE PAPER I REFORMES DE VERITAT”

CA: L’actual reforma educativa ha arribat a extendre’s de forma massiva a tots els nens i nenes del país. Quan ja fa temps es va plantejar aquesta reforma, que per sobre de tot volia formar ciutadans i ciutadanes per al segle XXI, es posà l’emfasi en poder superar un estructuralisme caduc i una educació ancorada en certes formes tradicionals d’ensenyar i en continguts poc formatius, per donar pas a unes noves maneres de fer, prioritzant els procediments i “l’aprendre a aprendre” per sobre dels fets obsolets o les rutines repetitives. Donant pas avetllar també per les actituds i els valors a classe de matemàtiques. Una reforma que vol i hauria de lograr preparar per a un futur que no és el nostre passat, per assumir la tecnologia d’avui, els reptes de la nova manera de viure i treballar… Tots els governs del mon han fet seus els canvis curriculars i han publicat decrets i desenvolupaments exemplificadors del que es volia com a referent oficial per a aquesta reforma. S’ha intentat trobar en el professorat els fidels al·liats per a portar aquestes noves maneres de fer a les aules. Però cal preguntar-se si, realment, els nens i nenes d’ara estan gaudint del que es pretenia o no. Un gran educador anglès, G. Howson, va escriure: “Es ben sabut que el professorat no segueix mai fidelment els seus curricula nacionals. El que intenten els que fan els curricula mai es exactament implementat en totes les classes. A més, el que és après pels estudiants pottenir poca relació amb el curriculum realment implementat. Moltes coses ensenyades o no son enteses o s’entenen malament o no es recorden. Per altra banda és clar que els estudiants aprenen molt fora de les classes… són, per tant, els curriculum oficials tant importants?” A nosaltres, gent de la renovació, ens sembla natural que reformar sigui una cosa normal i necessària. Però convivim amb amplis sectors que troben natural i imprescindible la no-renovació. Quan aquests sectors poden inicien contra-reformes oficials. Així ells podran seguir fent el de sempre. Però nosaltres també seguirem fent el de sempre que és renovar. 66: Sembla, que les màximes autoritats acadèmiques d’aquella època, els noms de les quals s’han perdut, insistien en publicar, en un material combustible dit paper, ordres i decrets que suposaven tothom llegiria. Avui ja ningú té aquest grau d’ingenuïtat i per tant en l’actual revisió anual no es fan “dissenys curriculars” com deien abans sinó “dissenys de classes”. És l’adaptació o no a aquests dissenys el que ara determina la prejubilació del professorat a partir del 130 anys. Tots els que hem viscut la revolució del maig de 2068, és a dir, la “revolució de la sinceritat” sabem que l’el·laboració de curricula nacionals no és un instrument efectiu de canvi. El maig del 68 tothom es va sincerar: ningú feia efectivament a classe el que es suposava que havia de fer i per tant va sorgir el famós lemma: “realisme al poder”, és a dir, intentar fer canvis d’unaltra manera. Si que és cert que hi va haver una vella llei dita pomposament de “Calidad de la Enseñanza” que va complicar-ho tot en un moment donat. Però també és cert, vist amb perspectiva que no calia preocupar-se tant donat que la majoria de lleis duraven el que duraven els ministres i, a fons, no s’aplicaven mai. D’ençà el 2069 amb la promulgació de la “Llei Universal Escolar” tot això ha canviat. La llei té una vigència de cent anys i consta d’un sol article que diu:

“L’educació com a base del país i com aposta primordial pel futur és un dret de tots i un compromís de tothom.”

I tothom inclou les famílies, Cròniques d’en Claudi ens expliquen situacions incomprensibles. A partir del 2010 les escoles serviren esmorzars i sopars i ja en el 2015 les escoles oferien també servei d’habitacions i pensió completa. La llei mencionada abans posà les coses al seu lloc. Amb el tele-treball orbital dels pares, els nens i nenes feien des de casa la tele-formació. Els mestres també feien des de casa seva el tele-ensenyament. I les escoles es dedicaren a coses més importants, com a lloc de trobada, com a lloc de diàleg, com a lloc emocionalment interessant. Escena Virtual 2ª

“FER MENYS… PER FER MÉS”

M’agradaria referir-me ara a les coses de les quals es podria aprendre menys per tal de que d’altres coses s’en pogués aprendre més.

Tal com s’ha dit des d’el Consell Escolar de Catalunya cal prioritzar a l’escola l’aprenentatge de les llengües, les matemàtiques i iniciar-se en l’àrea tecnològica. Però aquí no entrarem a discutir detalls d’assignatures o competènciesbàsiques, sinó factors més generals del fet d’aprendre. Dit breument i seguint a Àngel I. Pérez Gómez, volem fixar-nos en continguts vitals que els alumnes usin a l’escola i fora. No volem caure en la concepció academicista escolar sinó en processos actius de recerca, d’aprendre i produir coneixement i experimentació en l’acció”…

Aprendre menys…

  • D’explicacions magistrals
  • Lliçons individualment
  • Temes sense contexte
  • Temes aïllats
  • Per memorització
  • Informació acabada
  • Algoritmes
  • Temes obsolets
  • Procediments artesanals
  • Unitariament
  • Fent activitats tancades
  • Pel treball abstracte

Aprendre més…

  • Per guiatge d’itineraris i motivació
  • Idees cooperativament
  • Temes i aplicats
  • Connexions temàtiques
  • Per comprensió
  • A descobrir novetats
  • Raonament
  • Temes interessants
  • Ús tecnològic
  • Adaptativament
  • Fent activitats obertes
  • Treball globalitzador / interdisciplinari

No es tracta de grans canvis dramàtics però sí d’èmfasis adequats en certes formes de fer o, millor dit, de deixar fer. I per suposat millorar l’AVALUACIÓ. Per això les Taules de Debat d’aquestes jornades em semblen especialment adequades per repensar com fer més coses juntes i integrades i fer menys separacions disciplinars. 66: Sembla que l’ús tecnològic els preocupava. Sembla que aleshores començà l’ús d’un primitiu Internet però que la difusió de llibres fets de paper encara era corrent. Fan molts referències a algorismes i rutines de càlcul avui desconegudes. I sembla que hi havien moltes presentacions en directe que molts professors feien simultàniament a molts llocs. Això seria avui impensable i impagable. És sorprenent com, segons sembla, els professors sempre parlaven i els alumnes sempre escrivien, una situació clarament oposada a l’actual… Si bé en Claudi usa paraules que encara són vigents n’usa d’altres que avui són difícils d’entendre en haver desaparegut o en ser complicat veure quin era el seu sentit segons els diccionaris de l’època (de paper per cert!). Que volien dir amb “explicacions magistrals”o “rutines”? i, molt especialment, Que entenien per avaluació?… Sembla que devia ser un ritual periòdic, ja que es feia sovint i no deixava satisfet a ningú. Hi ha qui diu que devia ser una forma arcaica de l’actual “visió global”. Però seguim revivint aquells temps. Escena virtual 3!

“ALLÓ QUE NO CAL APRENDRE”

CA: Potser ara ens podríem referir a coses que ja no cal aprendre en absolut. Són coses que si es fan serà per un altre motiu, per exemple, per exercitar més una destresa, per fer més exercicis, etc. però que si no es fessin mai, res no canviaria en la vida dels futurs ciutadans i ciutadanes. Considerem, per exemple, les següents coses: les pessetes, dividir per escrit per 4, 5 o més xifres, fer arrels quadrades a mà, calcular amb fraccions poc corrents, casquets esfèrics, divisions amb operacions de trencats, fórmules del volum de figures trencades, axiomàtica geomètrica, cronologies reials, llistats i vides d’autors, realitats superades, festes populars inexistents al carrer, costums caducades, cançons no existents fora de l’escola,… Es podria fer una proposta sensata orientadora de la desprogramació de contingut:

Tot allò que el/la professor/a no hagi usat o vist o escoltat en la seva vida personal en els darrers deu anys no cal que els nois i noies ho aprenguin.

Quantes vegades ha pronunciat vostè la paraula decilitre fora de classe en la darrera dècada? quantes vegades ha cantat l’hereu Riera fora de classe? Quantes quaresmes amb set canes ha vist penjades? “Les coses que ja no cal aprendre” semblen tenir però inercia pròpia i vida llarga. Potser la raó principal sigui que són transmeses de generació en generació, formen part de la formació del professorat i formen un apartat en la memòria de molts pares i mares. Els uns confien en que “tot” allò que han après és un valor segur a transmetre. Els altres semblen voler que els seus fills i filles també facin clònicament el que “sempre s’ha fet”. La renuncia a aquestes coses, la tria crítica del que ja no cal, és possiblement l’entrebanc més dur per a les reformes. Per una banda, dir adéu a allò que et sabies bé. Per un altra, superar la inseguretat enfront d’allò nou que cal incloure. I l’esforç d’autoformació que tot això implica. 66: Aquesta darrera escena virtual hem vist com en Claudi comentava coses que per considerar-les obsoletes o poc adequades o poc útils ja no calia aprendre. S’ha referit a les “pessetes”, un antic sistema de pagar amb peces petites o papers de colors. Recordem que aquest sistema va desaparèixeren introduir-se els euros, sistema efímer anterior al sistema universal de les targetes dolar actuals. Això ho van encertar! Molt desprès que això fos dit s’introduí una peculiar forma d’incentivar al professorat mitjançant la remuneració de “pay for not explaining”, és a dir, pagaments per allò que no s’explica i que abans s’explicava. Va tindre el seu efecte! Ara però, els llibres electrònics i els programes “on-line” actualitzen i delimiten les coses a aprendre. Un altre problema que avui hem resolt finalment és el de programar la formació al llarg de la vida, oferint en cada moment allò que cal a qui li cal en el moment adequat. La vella idea de formar per a “tot” el futur ha donat pas a la idea de formar per “al present”. L’ensenyament obligatori fins als 25 anys fa possible, precisament, tenir la capacitat per a aquesta formació. En aquest punt podríem revisar el que en Claudi veia com a coses que en aquell moment calia aprendre i que per el vist no s’aprenien. És un apartat que no té pérdua, encara que a nosaltres, ens sembli impensable que aleshores aquest tema fos preocupant. Escena virtual 4!

“APRENENTATGES NOUS”

CA: I com a tercer punt podríem parlar de “les coses noves que ara caldria aprendre”. No podem dir “fer més” ja que mai s’han fet. Potser són aquestes coses les que deurien equilibrar la balança tot substituint a“les coses que ara ja no cal aprendre”. Però, quines són aquestes coses? Sembla d’entrada una pregunta fantasmagòrica. Una forma d’iniciar la recerca és intentar respondre a la següent qüestió:

Quantes idees o coses nascudes al segle XX expliquem a classe?

Malauradament quan comencem a fer una cronologia d’allò que fem (no de com ho fem o amb qué ho fem) descobrim aviat una gran abundància de dates entre els segles V-I aC i els segles XVI a XIX dC. Només cal mirar els noms propis que formen part dels llibres de text per veure que quasi mai hi ha gent del segle XX i que si n’hi ha, ja no són vius. Però allò que és important per a la formació no són els grans noms en sí sino les seves idees i les temàtiques noves.

Hi ha una interessant idea de Joseph Malkevitch que diu “potser seria hora d’estructurar els apartats curriculars no segons branques sino estructurar el que fem a classe segons temàtiques d’interès i motivadores d’estris a desenvolupar, no en sí, sino en relació al tema”. O com diu: A.I. Pérez Gómez: “cal avui un curriculum basat en problemes i organitzat en projectes de treball, interpretació i experimentació”. Tindríem, per exemple, temes a considerar tals com:

  • Mecanismes tecnològics, màquines, robots…
  • Codificació, codis de barres, claus secretes…
  • Recollida de dades, enquestes…
  • Tractament de la informació, visualització, resums…
  • Formes artístiques: tècniques, representacions…
  • La sort en el joc, apostes, pèrdues…
  • La predicció de la salut, esperança de viure…
  • El consum familiar, factures, crèdits…
  • El medi ambient: dades, intervencions…

Aquests temes vius i actuals, donarien peu a les “coses que ara cal aprendre”. No es tracta de fer novetats per que sí, es tracta de fer “viure” unaprenentatge viu de temes d’avui: els supermercats, els avions, els satèl·lits, el món digital, els codis bancaris i els caixers, les cues a les autopistes, les transmissions en directe per televisió, la composició d’imatges, el control de la qualitat dels aliments, els impostos, les deixalles, les motos perilloses i l’alcohol pervers,… I, sobre tot, cal mantenir sempre la joia d’aprendre, compartir el nostre entusiasme amb els altres i, a poder ser, encomanar-lo!

66: Avui moltes coses de les anomenades en aquestes escenes ja són història i cal anar als ciber-brocanters per a trobar-ne referències. Però si que es manté ben viva la preocupació per les temàtiques d’interès actual: el mapa genètic total a la carta, la tramesa d’imatges en relleu, els missatges afectius, etc. Sense aprenentatges adients seria impensable que ningú podés usar o entendre tot el que de bó o dolent hi ha avui a l’abast…

Tots nosaltres recordem els vells temps de la “comunicació global” en que l’accés a la formació entrà a totes les cases i als centres. Recordem també que això representà un gran esforç d’adaptació dels docents que veieren com tot el coneixement estava a l’abast de tothom arreu. No fou senzill passar de “ transmetre”a “descobrir”, passar de “dictar”a “guiar”. Però cap a mitjans de segle es logrà la plena adequació. Avui es fomenta afortunadament la professió d’ensenyar, considerada una de les més difícils i més ben pagades. Però no es paga per allò que s’ensenya sinó allò que s’aprèn. Abans la gent es “trobava físicament” per actes de formació avui és més freqüent trobar-se per actes de “no-formació”.

A tall de conclusió podem dir que ara fa cent anys hi havia inquietuds derivades en part d’un professorat que veia com la seva pròpia professió es tambalejava a la llum de les noves demandes socials, avenços tecnològics i canvis accelerats. Fou una època apassionant de canvis i recanvis. Les noves generacions de professors i professores ja no foren digitalment incultes i poc a poc la situació s’anà consolidant. Ara ens preocupa la formació orbital remota i les habilitats manuals i creatives que els deixebles tenen en front d’un professorat excessivament digitalitzat i poc sensible al que els nois joves els hi agrada…

En resum el que sembla perdurar al llarg dels anys és la necessitat d’educar en valors bàsics i de trasmetre amor a la gent… canvien els formats, els medis i allò que es fa, tot es relativitza amb el pas del temps, però hi ha quelcom que sempre es mostra important: estimar el que es fà, el com es fà i per qui es fà. Nosaltres acabem la nostra intervenció rememorant el final que ara fa cent anys va fer en Claudi.

Escena virtual 5!

“RENOVAR ÉS AVANÇAR”

CA: És per que estimem la nostra professió que volem que tots els nois i noies puguin trobar a l’escola les millors oportunitats possibles per a fer-se grans i estar preparats per a la vida. Nosaltres, com a models i agents de canvi trobem en la renovació una forma dinàmica i positiva de viure la vida escolar. Renovar vol dir innovar continguts, dinàmiques, idees relacions,… i anar canviant guiats això sí pel seny docent i pel sentit comú. Renovar ́s també una manera de viure la professió i una forma explícita d’estar compromesos amb l’educació. Com diu la Mª Antònia Canals: “els nens i nenes necessiten que ho fem així….”. Gràcies per fer-ho!

Imaginen el que diran d’aquí a cent anys?. Podríem fer una representació imaginativa del que diran. Fem-ho. Ni que siguin dos minuts

66: Benvingudes i benvinguts a aquesta conferència! Per a mí…

 

Referències

[1] Alsina, C. i Burgués, C., Actes III Jornades Escoles 3-12 (2002). Arxiu Nacional de Catalunya-2002”

[2] Internet: Mathematical Education (search!)-2002.