A Josep Laporte , in memoriam

Per aquest Secretari General del Consell Interuniversitari de Catalunya és un plaer participar en aquesta jornada i agraeixo a la rectora Imma Tubella la seva deferència en convidar-me.

He triat com a tema de la presentació la prehistòria de la UOC. Els anys passen i les històries institucionlas cada cop son més difícils de trobar. Si ens esforcem i entrem a la web de la UOC, a través d’ un apartat sobre la celebració dels 15 anys de la UOC i una revista virtual on hi ha una entrevista a Gabriel Ferrater i tres fotos barrejades en un ampli recull fotogràfic, és possible acabar deduint quelcom dels inicis d’aquest projecte. I queda clar que el 6 d’octubre de 1994 és la data històrica de referencia. Com bé diu Ferrater a l’entrevista:

Amb una colla d’il·luminats varem pensar com havia de ser la nova universitat. Vaig buscar persones imaginatives per pensar com havia de ser…

I fa referència a Francesc Pedró, Ramón Pla, a un servidor i a Xavier Aragay. El meu objectiu avui és parlar del que va passar a la primavera-estiu del 1994, és a dir el que precedeix al famós, i oficial, 6 d’octubre de 1994.

****************

A la vida tots fem molts papers i jo avui he decidit fer-ne tres. El que van a presenciar ara, dintre de la meva presentació del 2011, no és una conferència. Són dues. Una tindrà lloc el 9 de juliol de 2096. L’altra es va celebrar el 9 de juliol del 1996 . Però una no va darrere de l’altra, sino que la de 2096 inclou la d’abans, al mig. I en haver-hi dues conferències dintre d’una presentacióhi haurá tres finals. El de 1996 i el del 2096 més el del 2011. Demano disculpes a vostès per que havent cregut venir només a la del 2011 veuran la del 2096 en directe, i la del 1996 en diferit. És a dir, estaran de fet en la que mai estaran i podran estar en una en la que no hi van ser. A pesar de la seva aparent complexitat tot és més senzill del que aparenta i molt menys simple del que en realitat és. Fem doncs un salt al 2096.

Professor 666.cat: Benvingudes i benvinguts a aquesta conferència! És per a mi, Professor 666.cat , un gran honor intervenir en aquesta jornada de la UOC. La data d’avui, 9 de juliol del 2.096, sembla ideal per a reflexionar sobre el que es va dir ara fa exactament cent anys, el 9 de juliol del 1996, quan es va organitzar, com s’ha seguit fent durant tot el segle XXI, una trobada de professorat de la UOC amb l’estil típic d’aquell final de segle, avui ja tan llunyà. Les nostres besàvies i besavis uocencs van anar a aquella xerrada a peu, en un tramvia blau i fins i tot en cotxes de quatre rodes. Els historiadors han esbrinat que aquest tipus de reunions presencials, avui inimaginables, es celebraven sovint. Encara que no eren èpoques molt bones sembla que un gran entusiasme va moure als nostres antecessors a la UOC. Hi va haver un gran entusiasme i un l’imaginatiu inici de Gabriel Ferrater, Francesc Pedró i Claudi Alsina i de l’equip d’aquella època. Ara és un moment excel·lent per a pensar en el ciber-futur de les universitats virtuals mirant enrere. I ho farem comentant una escena virtual d’una breu conferència de aleshores. Gràcies als projectors de realitat virtual i al Super-Ray–XXI, hem pogut reconstruir, encara que només parcialment un fragment del que es va dir tal dia com avui fa cent anys. El professor que va parlar en aquella ocasió va ser un tal Claudi Alsina, mort ja fa molts anys. Fou un dels pioners de la primitiva UOC, de la seva gestora i primer vicerector acadèmic i de professorat. I un gran enamorat de la innovació docent i del sistema universitari català. Visionarem un fragment virtual del que Alsina va dir fa cent anys. No s’espantin, veuran que en aquella època parlaven en directe en un estil retòric que res té a veure amb la nostra virtualitat 3D de presentacions i els hi agradava projectar fotografies!. Projectant.

Claudi Alsina: Agraeixo a tots els professors tutors i consultors de Psicopedagogia i Empresarials que heu vingut a aquesta trobada a la seu del Tibidabo, la vostra presència, el que ja heu fet en aquest primer curs experimental i el que fareu avui i en el futur treballant junts. Donat que això ja esta en marxa i jo he decidit retornar a la UPC el proper setembre del 1996 simplement m’agradaria explicar-vos com va néixer el projecte UOC en el que ara col·laboreu. Per això titularé la meva breu intervenció:

 

LA UOC I TRES TARDES DE PRIMAVERA DE 1994

Durant el primer trimestre de 1994 els membres de la UPC teníem una gran incògnita: que faria el rector Gabriel Ferrater el mes de maig? En aquells moments Ferrater culminava els seus vint anys de rector i estatutàriament ja no podria optar a presentar-se. El seu vicerector de confiança Jaume Pagés optava al càrrec. Vet aquí que un dia vaig rebre una enigmàtica trucada del rectorat on se’m cità a les set de la tarda:”el rector quiere hablar con usted pero no me ha dicho el tema”.

Quan vaig entrar al despatx d’en Ferrater em va rebre molt amablement i vàrem mantenir una llarga conversa que em demanà fos estrictament confidencial ja que ni la seva secretària Encarnita en sabia res. De cop i volta em digué:

– Claudi, el que vaig a dir-te potser et sorprendrà, jo a partir del maig seguiré sent rector.

Em vaig quedar gelat. L’enigma del futur d’en Ferrater resolt!. Però la solució a l’enigma era encara més sorprenent que l’enigma en sí mateix. Vaig pensar: ¿farà dimitir al nou rector i tornarà a presentar-se a la UPC al cap d’una setmana?, ¿L’han fitxat a un altre universitat?… i a mi …¿perquè m’ho explica?

– El Conseller Laporte i el president Pujol m’han demanat que em posi al davant d’un nou projecte universitari: una universitat catalana a distància…A finals de 1993 en varem començar a parlar, vist que amb la UNED, no és possible fer res.

Tot comença a aclarir-se… en Ferrater serà el rector d’una nova universitat que s’ha d’inventar però que hauria de ser una alternativa a la antiquada i intraspassable UNED. Jo el felicito de seguida i li expresso el meu convenciment de la necessitat de que un projecte així pugui desenvolupar-se a Catalunya amb característiques pròpies. I li dic: ¿ Però jo que hi pinto en tot això? En Ferrater em demana que l’ajudi en aquest projecte i accepto encantat. Ferrater em fitxa no com a coneixedor de la tecnologia sino com a catedràticsingular amb reconegut interès en la innovació i la qualitat docent.

Designat en Gabriel Ferrater i fet el meu fitxatge, el conseller Laporte envià com a delegat seu per a ajudar a crear la nova universitat a Francesc Pedró, eminent pedagog en comissió de serveis de la UNED, que en aquell moment estaba a Presidència ajudant a Ramón Juncosa. Durant la primavera del 94 i de forma intensiva i secreta, moltes tardes ens trobàvem al rectorat de la UPC per a “inventar” la UOC. En Josep Mª Oliveres, cap de gabinet del rector i el futur rector Jaume Pagès estaven al corrent de tot però ni lasecretaria podia sospitar el que fèiem allà dintre ( “estan siempre encerrados en el despacho y aún no he logrado saber a que vienen”). La discreció, cosa estranya, aquest cop funcionà.

Els punts de partida eren molt pocs: “calia crear una universitat catalana per a fer estudis a distància sota l’aixopluc de la Generalitat de Catalunya”… tot el demés estava obert. De les moltes tardes de reunió en voldria destacar tres que varen ser crucials en el part de la UOC.

 

La tarda de la UOC privada però de la Generalitat

El primer que va pensar Ferrater com a gat vell en l’ofici de rector era que la nova universitat no podia tenir una estructura funcionarial estàndard com la que ell havia tingut que torejar durant vint anys. Assessorat per Enrique Alcántara, un gran advocat especialista en temes universitaris, Ferrater ens tenia reservada a en Pedró i a mi aquella tarda una sorpresa:

– D’acord amb la Llei d’Universitats vigent –va dir- una universitat o és pública o és privada. Per tant la nova universitat serà d’impuls públic però jurídicament privada…

En Ferrater havia usat molta imaginació per a fer una autèntica joia d’enginyeria jurídica: es faria una fundació (règim privat) on els patrons serien majoritàriament públics (finançant la Generalitat) i aprovant la llei de creació el Parlament de Catalunya. Certament el model de Televisió de Catalunya S.A. li havia servit de referent. Josep Grifoll i Roser Martí feren aportacions clau. Ramón Pla, aleshores Director General d’Universitat hi contribuí.

El nom “Universitat Oberta de Catalunya” va ser fàcil d’inventar. I va neixer l’anunci “La UOC, la universitat sense distàncies”.

 

La tarda en que Internet apareix en la discussió

El punt clau desprès del nom, era, per descomptat, començar a fer un model nou d’universitat no presencial. Si tenia que ser no presencial era evident que com arreu del món caldria fer materials d’estudi i establir “comunicacions” entre estudiants d’arreu del territori català i professors especialistes. El model clàssic al món eren les comunicacions postals. A això sovint s’havien afegit les consultes telefòniques i en alguns casos consultes en directe. També a la Xina hi havia tele-formació i a Mèxic centres amb retransmissions televisives via satèl·lit. Vam creure que calia apostar per un model de comunicació més innovador: en els darrers anys la telefonia i la missatgeria de correu s’havia vist ampliada amb el fax i darrerament s’havia començat a usar un cosa dita correu electrònic. Un invent de comunicació militar havia transcendit el seu àmbit i semblava aleshores que podia ser d’interès per a universitaris. Els ordinadors eren instruments molt presents a les universitats i els professors podien establir comunicacions científiques interuniversitàries usant el correu. Cal recordar que no existien gaires webs, que no existia Google, el telèfon mòbil no existia i la fotografia digital era exòtica.

Ferrater, Pedró, que era un Mac-addicte, i jo vam decidir, de forma molt atrevida, apostar per Internet, és a dir, pel correu electrònic i les webs: cada estudiant deuria tenir un ordinador, connectar-se a la xarxa telefònica i rebre o enviar els missatges pertinents al professorat. A la xarxa s’hi crearia un Campus Virtual com espai d’informació i interacció.

Un punt per a fer possible la UOC era assegurar que, més enllà de intuir-ho, era realment viable fer un Campus Virtual on via Internet es poguessin desenvolupar els estudis. En Francesc Noguera, cap d’àrea d’informàtica, junt el pedagog Albert Sangrà feren contribucions molt importants. La flexibilitat del projecte permetia assessories puntuals, subcontractacions, i comptar amb l’entusiasme de Telefònica, que de seguida va veure la UOC com una clau per al creixement de la nova època de les telecomunicacions.

El primer Campus Virtual era prou senzill, s’oferien versions per a Mac o per a PC, admetia correu electrònic, xats, biblioteca, bar, etc., essent un concepte nou al món de formació universitària. Just feia un any començaven a vendre’s CD Roms com a perifèrics, però el primer campus s’envià en una caixa de disquets per a instal·lar. El problema fou aleshores la xarxa.

Per provar si el nou sistema ADSL podria anar bé al Campus, a part del senyor Canals director de Telefónica a Catalunya que el tenia al seu despatx, la companyia va instal·lar els primers ADSL a les cases d’en Ferrater, Aragay, Pedró i jo mateix. El tema dels preus de comunicacions va portar també molts mals de cap i de fet en el curs experimental 95-96, els 200 estudiants rebien rebuts de Telefónica calculats a mà, d’acord amb les tarifes pactades, per a la connexió al número de telèfon de la UOC.

 

La tarda del model pedagògic

Una decisió fonamental per a fer la UOC viable va ser, aprofitant l’estructura jurídica que permetia personal contractat no funcionari, pensar en tenir per a cada estudi un mínim de professorat propi responsable i oferir les accions de tutories i de consultes a professors universitaris d’arreu del país que amb unes remuneracions complementàries podien atendre als estudiants.

Amb en Pedró vam treballar a fons el tema del professorat propi i col·laborador i varen dissenyar quatre perfils: el propi especialista en cada cas en una carrera i amb forta vocació organitzadora i per fer formació a distància; el professorat autor (d’on fos!) per a fer materials (i que cobrarien a feina feta); el professorat tutor encarregat del seguiment personal global de l’estudiant i els professors consultors dedicats a procurar l’èxit acadèmic dels estudiants guiant el seu aprenentatge en una matèria concreta (resoldre dubtes, proposar lectures, fer debats,…).

Vam orientar-nos amb les millores ofertes d’ensenyament obert i vet aquí com en Pedró i jo vam escriure totes les “Guies per a…” dedicades als autors i professorat de tot tipus, fent també nosaltres dos models de materials. I varem fer la guia per a estudiar a la UOC, dirigida a un tipus d’estudiants molt concrets. Va ser una feina immensa però molt estimulant.

Una tasca gegantina que vaig portar a terme a la UOC va ser dissenyar tots els dotze plans d’estudi inicials que per llei calia tenir previstos. Per a cada estudi vàrem demanar a tres experts, que vàrem contractar a l’efecte, que cadascú individualment fessin una proposta d’estructura òptima de plans d’estudi, pensant en l’estudi a distància, respectant la llei, però sense deixar-se condicionar per tots els conflictes inter-càtedres que es donaven quan a les universitats presencials es repartien plans d’estudi com pastissos.

Tots els experts varen fer una bona feina i varen ser honestos i creatius en el marge que la llei deixava. Jo tenia que fer la síntesi d’informes, fer noves consultes i acabar enviant, amb l’ajut de Maite Ramirez, els plans al Consejo de Universidades, on jo anava a torejar les embranzides de la UNED. Després els autors varen fer els primers materials, seguint les pautes de les guies Alsina-Pedró i el maquetatge de Manuel Andreu.

****************

Josep Mª Oliveres va ser sempre de gran ajut en tot. A nivell de gerència en Ferrater va anomenar en Xavier Aragay, que havia estat un vice-gerent a la UPC i que no s’incorporava al nou equip d’en Jaume Pagès a la UPC. A Xavier Aragay va idearuna estructurada, i per a mi discutible, organització del personal depenent de gerència.

En Ferrater va moure molts fils per a trobar una seu digne i finalment per 500 milions de pessetes, Patrimoni de la Generalitat va adquirir una magnífica torre a l’Avinguda del Tibidabo amb enjardinament primorós d’en Carles.

En Ferrater, l’ Aragay, en Pedró i jo conjuntament amb el director de Caixa Manresa, el president de la Cambra de Comerç de Reus i el cap de la Corporació Catalana de radio i televisió que era en Joan Vilajoana, vam esdevenir la Comissió Gestora, es va crear formalment la FUOC amb fort recolzament de la Generalitat i es va iniciar la redacció de la llei de creació de la UOC que fou aprovada aviat i per unanimitat al Parlament de Catalunya.

Les apostes de Josep Laporte, Joan Albaigés, Ramón Pla, Antoni Giró i per sobre de tot del president Pujol varen ser claus en fer tot això possible.

Finalment, a l’octubre de 1995 el President Pujol va anar a al seu del Tibidabo a inaugurar la UOC.

Com saben, aquest curs 95-96 amb caire experimental 100 estudiants han pogut començar Ciències Empresarials i 100 mestres el segon cicle de Psicopedagogia, amb les seves inestimables tutories i consultories.

Inventar i posar en marxa la UOC va ser una aventura i un privilegi personal viure-la. Els hi desitjo molta sort. Moltes gràcies per la seva atenció.

Professor 666.cat: Ja hem pogut veure com la UOC va començar. És una autèntica relíquia històrica plena de coses curioses, difícils de captar a la llum de la nostra realitat avançada del 2096. Alsina parla de guies i materials fets en paper, un material combustible que llavors s’usava. Fa referencia a Internet, el precedent antic del nostre BIGNET actual .Hi ha raons per creure que el primer Campus Virtual era mut i segons sembla els xips de continguts que avui situema la xarxa neuronal dels estudiants no se’ls podien ni imaginar. Algunes expressions d’Alsina son misterioses i avui indesxifrables, com la referencia a ADSL, no se que d’uns disquets, un bar virtual, etc. Tots sabem que al llarg dels anys, després de l’extens mandat de Gabriel Ferrater i la gran petjada de la mítica rectora Imma Tubella i d’altres equips ja propers, la UOC ha pres una volada internacional envejable. La UNED va desaparèixer ara fa més de 70 anys, cap dels altres projectes virtuals han tingut la volada de la UOC que avui ja propera a entrar al segle XXII amb 1250000 estudiants té un gran futur per endavant, conservant, això si, de l’esperit inicial fundacional que avui hem reviscut: l’objectiu de seguir sent una universitat de Catalunya oberta al món i facilitadora de la formació al llarg de la vida. Avui els estudiants permanents que formem, entre els 18 i els 120 anys, segueixen agraïnt les possibilitats que la UOC els hi ofereix. Gràcies!

******************************

Un servidor va marxar de la UOC un cop posada en marxa el 1996. Per`com saben la història es repeteix i el meu retorn a la UOC , a la permanent i al Patronat va tindre lloc l’any 2002 com a Director GeneraI d’Universitats.

En dues idees ens varen equivocar. Creiem que la UNED quedaria testimonial a Catalunya i creiem que al cap d’un temps les universitats presencials s’animarien a crear ofertes d’ensenyament obert o a distància. No ha estat així. Però crec que varem encertar en els principis que han permès el desenvolupament de la UOC.

Ara en el 2011, com a Secretari General del Consell Interuniversitari de Catalunya, estic encantat d’estar de nou en contacte amb la UOC.

El tema de les col·laboracions interuniversitàries i les possibilitats de l’educació virtual estan avui de nou a l’agenda del sistema i del govern.En el nou model català universitari la UOC ha de ser una referència.

M’escau animar-los a fer possible una UOC cada vegada millor, que segueixi sent una joia en el sistema universitari català.

Gràcies per fer-ho possible dia a dia amb la seva bona feina.

 

Claudi Alsina i Català
Secretari General del CIC
Departament d’Economia i Coneixement